dijous, 6 d’octubre de 2011

EL DESIG DEL SR. JOAN - Records del veïnat

Buscant material per internet un dia em vaig trobar amb l'agradable sorpresa de topar amb una persona que havia escrit una història possibliment biogràfica d'una família que va anar a viure a Horta cap els anys 50, la dècada en els meus pares també hi van anar a viure..

Margarita Codina, que així s'anomena la escriptora,  descrivia com era la vida d'aquesta família i a més situava l'acció en un indret molt determinat d'Horta com són els carrers i les cases que hi ha per sobre del Mercat d'Horta, no massa descrit ni tractats pels cronistes del barri.

I si això no era ja de per si  preciós, resulta que em situava d'una manera precisa  dos edificis que no tenia ni idea d'on havien estat  malgrat disposar d'algunes fotos, el famós castell que es va bastir entre finals del XIX i principis del XX, un senyor amb somnis feudals prou fixats.

En fi, a mi tot plegat em va fer molt feliç, així que us deixo amb la història i les fotos que basteixen les paraules de  l'escriptora. Gràcias Margarita Codina per aquest regal que ens has fet sense ni saber-ho, allà on siguis.


 EL DESIG DEL SR. JOAN

El senyor Joan va néixer al Poble Nou. La seva família regentava una fonda al carrer Llull 23. La senyora Núria va néixer al carrer de l’Arc del Teatre, a la part de Barcelona que aleshores es coneixia com el Barri Xino, on el seu pare regentava una fàbrica de "gracioses". (es com s'anomenaven   a l'època).

Quan es van casar, van anar a viure amb els pares d’ell, a la fonda. Però el senyor Joan volia independitzar -se i, a més, tenia la il·lusió de viure a prop de la muntanya. Moltes vegades passava les estones lliures voltant pels carrers d’Horta.

Horta  des del Turó de la Peira 1952 

Horta des del Carmel en 1954


Finalment, al carrer Beatriz, va comprar el terreny que complia la seva expectativa: allunyarse del brogit d’una ciutat industrial i veure les muntanyes des de casa. Quan la família s’hi va instal·lar, a l’inici dels anys cinquanta, el carrer amb prou feines n’era, de carrer. L’asfalt no hi havia arribat i les pluges dificultaven la circulació escassa de vehicles i la no tan escassa de vianants.


Mapa de situació de la zona que es descriu



Horta des del Carmel en 1952

A causa del fort pendent dels carrers i del deficient clavegueram, un fort ruixat negava ràpidament els voltants de la plaça Eivissa, on anaven a parar totes les aigües dels diferents turons. 

Aquestes dificultats, però, no espantaven el senyor Joan qui se sentia compensat amb escreix pel fet de viure en un entorn que l’acostava a la natura.

Durant anys Horta havia estat lloc d’estiueig per als barcelonins i, tot i que des del 1904 s’havia annexionat a la gran ciutat, encara mantenia una vida independent de caire gairebé rural. S’hi havien construït algunes torres modernistes esplèndides i altres de més senzilles, però igualment notables a l’entorn de l’església de sant Joan, al carrer de Campoamor.

Hi havia també algunes cases més amunt, al Carmel, molt allunyades del mercat d’Horta i, per tant, amb dificultats per a abastir-se de productes de primera necessitat.

Casa al Carrer. Sta. Rosalia, any 1950




El senyor Joan, amb el seu camió, cobria en part aquest servei. Repartia gel per a les neveres i també begudes. Cada dia feia una primera volta per abastir els bars i, havent esmorzat, una segona volta per servir els domicilis particulars. Aparcava el camió i feia notar la seva arribada amb el soroll del clàxon perquè hi acudissin els clients. Ramon Rocafull, Sigüenza, Conca de Tremp són alguns dels carrers que recorria cada dia, de dilluns a diumenge.


Repartidors de gel de l'època
Per la seva banda, la senyora Núria, que s’havia criat en una família nombrosa on tothom tenia lloc a l’empresa familiar, no volia dependre únicament de la feina del seu marit.
Primer va mirar de muntar una cistelleria al costat de la plaça Eivissa però finalment es va decidir per posar un "colmado" a la part del davant de casa seva. Així, al carrer de Beatriz 12, hi havia el domicili i el negoci. Hi venia productes d’alimentació, begudes i era, a més, "un depósito de hielo". En una gran nevera, s’hi guardaven les barres de gel que el senyor Joan anava a buscar a un magatzem del Poble Nou.


Nevera de gel per a establiments



Amb una màquina feien peces de mides diferents segons la demanda dels clients, sis rals, un duro... Els trossos més petits es trencaven amb un punxó. El gel era imprescindible per conservar els productes frescos quan encara no hi havia neveres elèctriques.

La Nora, la filla gran, acompanyava el seu pare i l’ajudava des de dalt del camió passant els trossos de gel o les ampolles que sol·licitaven des de baix. La nena del gel li deien les veïnes quan amb vuit anys la veien al costat del senyor Joan. Compaginava l’ajuda a la família amb l’escola de les monges franceses del carrer de Granollers i els jocs al carrer.






Can Bacardit que desprès es va convertir en l'escola de les monges franceses.


C. Granollers en la seva part final


Just davant de casa seva, al carrer Ciències, un senyor capriciós s’hi havia fet una torre amb forma de castell.

Edifici en forma de Castell al carrer de les Ciències



El castell vist des de la Riera d'Horta, Can Bransi


Al seu jardí s’hi ajuntava la quitxalla del barri per jugar amb la imaginació a lluites de guerrers, senyors malvats i princeses segrestades. Amb el temps, l’obligació d’acompanyar el pare dalt del camió se li va fer feixuga. A dotze anys, la Nora va iniciar el batxillerat a l’institut Verdaguer, al parc de la Ciutadella. Així la nena del gel, ja adolescent, va canviar el camió de pujada pel tramvia que la duia cada dia fins al centre de Barcelona.

Tramvia que arribava fins a la plaça d'Eivissa


A partir dels anys 60, el barri es va anar poblant amb l’arribada de la immigració procedent, sobretot, d’altres regions d’Espanya, però també d’altres llocs de Catalunya. Famílies senceres arribaven amb maletes molsudes, on hi duien tot allò que no havien volgut deixar enrere. Al seu poble s’havien quedat els més grans, desitjant que els joves trobessin un futur menys incert.
Els terrenys rasos es van omplir de cases, casetes i petits blocs de pisos. Una de les parts que més es va densificar va ser la del Carmel, que juntament amb Nou Barris, Montbau i Sant Andreu va rebre milers de persones en molt poc temps. Amb prou feines els nouvinguts disposaven dels serveis més elementals, com l’aigua corrent, l’enllumenat al carrer o un clavegueram en condicions. 

El Carmel 1960

Els buits legals i la deixadesa de les institucions locals no controlaven en absolut la gernació de cases i barraques que es van anar amuntegant muntanya amunt. Santa Teresa de Jesús era una de les parròquies que feia de nucli a la zona del Carmel. Molts edificis s’aixecaven sense cap permís municipal durant les hores de son dels seus habitants que, arribats de molt lluny, feien lloc per a les famílies que haurien d’arribar més tard. 

Des de darrere de casa, el senyor Joan i la senyora Núria veien com un matrimoni d’Andalusia aixecava cada nit un tros de paret que va culminar en tres pisos que encara ara planten desafiant la ciència arquitectònica i les ordenances municipals. Tot i el desordre urbanístic, el perfil de Collserola encara es mantenia a l’horitzó del pati del senyor Joan.


Horta des de darrera el cementiri en 1967


A mesura que el barri creixia, també hi anaven prosperant els comerços, i les neveres elèctriques van fer innecessari el gel que pare i filla repartien. Així que un dia el camió del senyor Joan va deixar de pujar Dante amunt, cap a Tolrà, Llobregós, Murtra...

Carrer Dante 1987


La botiga, però, es va mantenir una colla d’anys més, amb la senyora Núria al peu del taulell.
Les constructores buscaven llocs per construir–hi pisos i les torretes van ser substituïdes per edificis més alts. El senyor Joan i la senyora Núria van arribar a un acord amb una empresa de manera que el seu terreny també es va transformar en bloc de pisos. En el tracte va quedar ben clar, però, que ells ocuparien la part baixa de la casa nova, el mateix espai on havien viscut des dels anys cinquanta. El senyor Joan havia arribat allà amb el desig de viure i veure la muntanya i no volia renunciar–hi.

Vista general d'Horta en 1991


 El Carmel en l'actualitat
Des del pati encara ara mira satisfet cap a Collserola, la vall d’Hebró, Sant Genís dels Agudells... I és que el barri ha canviat però no el seu relleu: les muntanyes que el senyor Joan buscava encara són allà. Tot i la profunda transformació que ha patit aquesta gran ciutat en nom del creixement no sempre sostenible, el perfil de les muntanyes és gairebé el mateix que quan el senyor Joan s’hi va instal·lar. El desig que el va empènyer a canviar de domicili quan era jove, encara ara té sentit.


Escrit per Margarida Codina


4 comentaris:

Voluntaris Casal ha dit...

magnífica exposició de les persones que han anat teixint l'estructura del barri que vivim avui. Felicitats per aquest relat del Senyor Joan i la senyora Nuri.

carme ha dit...

Gràcies ja he explicat que el relat no és pas meu, simplement li he visibilitat i l'he il·lustrat amb algunes fotos del lloc.

Moltes de les persones del Casal podríen escriure les seves vivències del barri i aportar aquelles fotos que siguin interessant a la fi de conservar la memòria del barri.

Gràcies per les vostres paraules.

Anònim ha dit...

me ha encantado la historia, de cabeza al rss, me has hecho perder la tarde porqué me estoy leyendo todo el blog.
gracias!!!!

carme ha dit...

m'alegra saber que t'agrada, una abraçada.