dimarts, 11 d’octubre de 2011

El club de fultbol EL CASAL


Em dic Joan, sóc el de la dreta , el que està ajupit aguantant el nen petit, crec que en la foto tenia 13 anys. Al cap de poc temps vaig passar a jugar a basquet després una lesió (una “patada” a la boca que en va fer retirar amb la cara mal parada).


L'equip del Casal a l'ny 1952


El Club de Futbol Casal, va començar en venir a viure al Guinardó el Sr. de Pinto (li deiem així perquè era d'un poble de Madrid que es deia PINTO) amb la dona i els seus tres fills, a buscar feina a Barcelona, per sort la va trobar ben aviat com representant del Flan Chino Mandarin (no sé si existeix ja aquesta marca).  De moment van viure de rellogats sota el edifici del Casal  a casa de la  senyora Milagros amb el marit i els seus dos fills. Com es pot comprovar això del pisos patera no és un invent nou, ho porta la misèria.

Com aleshores no existien activitats extraescolars ni diners per pagar-les, ens passàvem la vida al carrer. El Sr.. Pinto ens va aplegar i va formar un equip de fútbol. ¡Què bona persona era el Sr. Mariano!. Com ens reuníem a casa seva sota el Casal, a l'equip li vàrem posar el nom de El Casal.

Jugàvem a l'entrada del Martinenc; de porteria dues pedres. On abans havien hagut barraques va quedar un esplanada (ara està el pavello esportiu) i més enllà una pujada sense asfaltar que duia a l'avinguda Mare de Déu de Montserrat, desprès venia el camp del Martinenc amb una altra rampa, aquesta asfaltada, que escara existeix que era l'entrada al camp des de  l'avinguda, finalment continuaven les barraques fins el que ara és carrer Cartagena.

Així doncs, allà entrenàvem quan jo tenia uns vuit anys (ara en tinc 72), en Miquel el meu germà, els fills del Sr. Pinto i algú altre. El meu germà però ho va deixar aviat, encara no sé el perquè, i es va fer escolta.

Durant un temps vàrem jugar d'una manera informal contra nens de la parròquia, en Pere, en Llibert, en Miquel Àngel i d'altres més que no en recordo el nom, donat que ha passat ja molt temps. Recordo però,  que els vàrem donar una pallissa de por, no estaven acostumats a jugar a futbol i nosaltres érem unes ratetes que no deixàvem una pilota per perduda. Aquest va ser el primer partit oficiós que varem jugar si la meva memòria no em traeix.

No ens vàrem poder federar perquè no tenim ni un cèntim així que es van organitzar unes rifes. En la primera que es va fer, si mal no recordo,  el premi consistia en “un joc de cafè” que ens va costar unes 25 pessetes de l'època. Segurament us preguntareu  que hi pintava un joc de café en un camp de futbol quan el normal és que es rifés un pernil?, doncs mireu no tinc ni idea, però va ser així.

Amb el que es va guanyar comprarem els equips a Can Sibecas, al carrer Aribau, eren de ratlles vermelles i blanques com les samarretes de l'Atlètic de Bilbao.

Desprès de diverses rifes aconseguirem federar-nos i jo vaig haver de demanar diners a la meva mare per fer-me un parell de fotos. Per poder-me fer aquestes fotos  vaig haver d'anar i tornar a peu al carrer Pelai, amb els diners justos a la ma, com en patufet. Ara no deixem que els nostres nanos vagin a la cantonada sols, com ha canviat tot plegat..

El club es va anar fent tan gran que començà a participar gent de més edat i és així com es va embolicar la troca, perquè mentre érem nosaltres anàvem fent però, així que hi va participar més personal els fums d'alguns els pujaren al cap i ens van escombrar de l'equip i allà acabà el nostre periple futbolístic.

No ho fèiem pas malament, jugàvem a l'antic camp del Guinardó que estava al costat de les cotxeres de Borbó. Van ser uns anys molt macos i es va formar un grup de veritables amics.

Me'n recordo del porter Gaitan. dels germans López, i del seu cosí Santiago, l'Ortiz, els noms dels altres ja no els tinc presents.

Els fundadors de l'equip arribat un punt  ho van deixar i sense el plus de la nostra il·lusió, al cap de 6-7 anys de la seva fundació,  l'equip del Casal va desaparèixer.

El camp del Guinardó en un amistòs jugat anys desprès

El camp del Guinardó F.C. va desaparéixer  en 1973.



Relat de Joan Caldentey redactat per Carme Martín..