diumenge, 28 d’agost del 2011

CAN FARGUES / MAS PUJOL


Mas Pujol - Can Fargues principis segle XX, foto CEC

                              Mas Pujol - Can Fargues a principis del segle XX, fotos del CEC




La Masia de Can Fargas està i ha estat en l'imaginari de la gent d'Horta des de fa molts segles. La propietat està documentada de principis del segle XIII i la masia construïda a principis del XIV  amb afegitons del segle XV. Al llarg dels anys ha estat objecte de diverses ampliacions i transformacions, tot partint d'una torre de guaita romànica bastant ben conservada que per les seves característiques podria ser del segle XI.

La finca era molt gran, aplegava tot el que es coneix com parc del Guinardó i arribava fins darrera l'Hospital de Sant Pau..

És una masia molt maca i ben conservada, construïda d'alt d'un petit turó. En entrar a la dreta hi havia la casa dels masovers, aquesta és la part més antiga del mas. A l'esquerra els espais reservats a les feines del camp, les quadres, el celler de l'any 1774, els cups. En el primer pis, entre altres dependències, una gran sala per a les festes de societat, voltada d'una gran galeria amb arcades, que s'obre a un jardí ple de pins que envolta tota la masia.

galeria d'arcades


Si fem la volta al conjunt de la masia , a la part esquerra hi trobem un preciós jardí del segle XVIII, amb un immens plataner, rosers, magnòlies, hortènsies. Un mur fa contenció per protegir el nivell més baix de la masia. Tot fa una superfície de cinc mil quatre-cents metres quadrats.

A diferència de la masia clàssica catalana que tenia l'entrada principal a la planta baixa des de la qual s'accedia a les altres dependències, a l'edifici de can Fargues s'hi accedeix  des d'un  pati interior mitjançant una escala exterior que hi dóna directament , com en els palaus medievals de Barcelona.

La façana principal, vista des del pati de l'entrada, és .majestuosa i ja ens parla dels diferents estils arquitectònics a través dels segles de la seva història. El cos central és rematat per una torre de guaita amb tres finestres, sobre la que es recolzen la resta de dependències,  a la manera dels castells humans que es fan a Catalunya.

                                                Antic pati d'entrada de la masia foto CEC.


A la part de darrera es descobreix la gran antiguitat d'algunes de les seves parets i els encara més impressionants contraforts del mas que salven els desnivells més baixos del sòl provocats pel llit del torrent de la Carabassa. També hi troben el jardí romàntic del segle XIX, amb el sifó, les escultures de les deesses, els bancs de pedra encerclats pels xiprers, les hortènsies...


contraforts i torre d'aigua del Mas Pujol. Foto CEC


el llit del torrent de la Carabassa a baix ala dreta. Foto del Cec


Com tota masia i residència important, disposava d'una capella de proporcions apreciables que estava en el que ara és La Casa de los Navarros i que va ser derruïda en 1914. Amb les seves pedres es va construir l'església de Sant Antoni de Padua i una part de Foment Hortenc.


Església del Mas Pujol. Foto del CEC


També cal afegir com un capítol important de la finca, l'existència d'una font d'aigua mineral coneguda  com la Font d'en Fargues , que durant  anys va ser de propietat privada d'un restaurant i només es podia visitar en horari laboral de l'establiment. Quan el restaurant va plegar tot va quedar abandonat i durant un temps va ser ocupat del un campament de gitanos portuguesos. Finalment van ser desallotjats i ara resta en total deixadesa a l'espera que l'Ajuntament ho rehabiliti, si és que arriba a temps.



Cova de la font de Can Pujol. Autor desconegut.


En 1900 els propietaris de la Font van canalitzar les aigües i van construir una cova dins la qual rajava l'aigua, van ser molt apreciades per les seves propietats oligometal·liques i lítiques i en 1905 va ser declarada "aigua d'us públic". L'aigua es va arribar a comercialitzar i s'enviava en garrafes a Barcelona.

També s'hi va bastir un recinte amb taules con gent de Sant Andreu, Horta, La Sagrera o el Clot, acostumava a anar per proveïr-se d'aigua i fer dinars i berenars en família i amb amics ja que també es disposava de fogons i llenya per coure el menjar.


Font d'en Fargues anys 50. Fons Josep Sindreu


                             La Font d'en Fargues, foto dels anys 30. Fons Josep Sindreu





UNA MICA D'HISTÒRIA:


Per no allargar massa la relació de tots els llinatges que han habitat la masia durant segles, ens limitarem a mencionar els més proper en el temps.

"Si ens trobem amb noms de topònims com Mas Pujol, carrer Pujolet,es deu als Pujol . És a partir del segle XVIII quan va anar a parar a mans de Josep Maria Pujol i Pujol. Casat amb Francesca March, van tenir diversos fills. L'hereu, Josep Pujol i March, va ser nomenat regidor de l'Ajuntament de Barcelona per l'exèrcit francès d'ocupació, el 1809. Restaurada la monarquia absoluta,va anar a parar a la presó i després desterrat fora d'Espanya. Va fer testament a favor de la seva germana Francesca,vídua d'Antoni de Casanovas i de Gerona. La propietat continuà passant de mans en mans, fins a arribar a les de Montserrat de Casanovas, que es va casar amb Pere Fargas (provenien de la masia de Can Basté a Sta Eulàlia de Vilapicina), a la mort del qual, en 1925, la seva vídua va residir llargues temporades en aquest mas que ja havia estat rebatejat com Can Fargas. A la mort, el 1948, de Montserrat de Casanovas, la finca va passar a mans del seu fill Santiago, el qual va morir en 1955. Va passar llavors a la seva vídua, Margarita Wall, per aquesta raó a la porta de Can Fargas hi ha el rètol que resa “Villa Margarita”, i després a mans dels fills del seu primer matrimoni. Finalment, la masia va ser venuda a l'empresa Unicompta el 1997.


La Masia de Can Fargas, 
història d'una lluita veïnal amb final feliç.


Crònica de La Vanguardia de (5.02.2009)


Esta es una historia que empieza hace más de una década y acaba anteayer. La masía de Can Fargas, en Horta, fue expropiada el lunes. El martes, muchos vecinos entramos en ella por primera vez. Las autoridades municipales, con Jordi Hereu y Elsa Blasco al frente, nos contaron que albergará la escuela de música del distrito, con capacidad para 400 alumnos y 20 profesores. Los impresionantes espacios de la masía se adecuan perfectamente a las necesidades de la formación musical. Las obras de adaptación serán costosas, pero los beneficios sociales para el barrio resultan incalculables. No así los conseguidos por los ilustres socios de la empresa Unicompta, que sí se pueden calcular. Veamos: la propietaria era la señora Ofèlia Rosselló Wall, cuyo parentesco con el último de los Fargas tiene un punto de ambiguo. Ya anciana y sin descendencia, se aviene a vender la finca – un solar de 4.880,27 metros cuadrados y una superficie útil de 1.570, sito en pleno paseo Maragall-por 190 millones de pesetas, pagaderos en diez cómodos plazos de 19, sin intereses, cuando los pisos de 100 metros ya cotizan a 30 kilos en Horta. A pesar de ser patrimonio protegido, el Ayuntamiento no ejercita su derecho de retracto por culpa de un cóctel humano que se repetirá más de una vez: abogados habilidosos y administrativos negligentes. Es entonces cuando la activa asociación de vecinos de Font d´en Fargues organiza la plataforma Salvem Can Fargas y consigue poner el foco sobre la masía. El historiador Desideri Díez, uno de los pocos que la habían visitado para inventariarla, no se cansa de explicar la singularidad de esta masía de planta elevada, construida alrededor de una torre de vigilancia del siglo XI, dedicada a la viña a partir del XVIII y denominada Mas Pujol (sic) en el XIX.

Cuando los vecinos consiguen el apoyo de los representantes de las cinco fuerzas políticas municipales, la propiedad pide cerca de 2.000 millones. ¿Quieren un mejor ejemplo de burbuja inmobiliaria? De 190 a 1.900 en unos meses. ¿Quién dijo crisis? Entonces empieza la presión vecinal. Y cada año una fiesta medieval a las puertas de la masía, con puestos de artesanos, actuaciones y peroratas. La propiedad presenta un proyecto que dice respetar la masía pero incluye un aparcamiento para 200 coches, un centro geriátrico de día con 200 plazas, una residencia geriátrica con 100 camas y un restaurante camuflado de escuela de hostelería. Empieza el baile. Josep Maria Huertas Claveria lo cuenta en las páginas salmón de La Vanguardia y la familia Vilaregut se querella contra el periodista por divulgar su nombre como máxima propietaria de Unicompta. La querella no prospera porque así figura en el registro (público), un pequeño detalle sin importancia para gente acostumbrada a actuar a su antojo. Las negociaciones con el Ayuntamiento, que ofrece permutas y otras fórmulas, no avanzan. En cambio, la señora Rosario Vilaregut denuncia por injurias y vejaciones a los siete vecinos que lideran la plataforma: Àngels Ferré, Àngels Orcau, Bertomeu Pons, Carlota Giménez, Josep Maria Armengou, Mercè Sempau y Lluís Vila. El juicio de faltas 577/ 06 se celebra el 23 de mayo del 2007 y la sentencia es absolutoria. La actual crisis debe haber apaciguado tanto las expectativas de la propiedad que este lunes se avino a la expropiación por cinco millones de euros, un precio de mercado razonable que aun así cuadruplica el precio de compra, pero que está muy lejos de los 18 que pedían antes de que la burbuja hiciera plof. Este año, la fiesta medieval será dentro. ¡Entró, entró!

Marius Serra


VALOR ARQUITECTÓNICO 

«El proyecto que tenía la empresa privada implicaba modificar profundamente el edificio y los vecinos queríamos conservarlo por su gran valor arquitectónico», explica el presidente de la plataforma Salvem Can Fargues, Lluís Vila. Y razón no le falta. Esta edificación del siglo XIII, originada alrededor de una de las torres de defensa del valle de Horta en el siglo XI, está protegida por el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de la Ciutat. La regidora del distrito, Elsa Blasco, defiende que «tiene un valor patrimonial extraordinario y constatado por los trabajos arqueológicos posteriores a la adquisición pública».

Hoy ya está listo el primer proyecto de lo que será la futura escuela municipal de música. Para ello se han llevado a cabo diversos estudios exhaustivos sobre el terreno, realizados tanto por arquitectos como por arqueólogos. Estos últimos han descubierto un patrimonio oculto bajo las paredes del que nadie tenía conocimiento. «Por lo visto, debajo de las paredes de yeso había arcos de gran valor arquitectónico», explica Vila. Precisamente por eso, y por el valor en conjunto de la masía, la conservación del edificio es el criterio que ordenará toda la obra que debe reconvertirlo en una escuela. Un objetivo prioritario que queda reflejado en el anteproyeto redactado, donde se ha diseñado, por ejemplo, un auditorio que podrá utilizarse desde el exterior en verano y desde el interior en invierno.
 
Después de tantos años, parece que las reivindicaciones y la espera han valido la pena. «Somos conscientes de que la crisis puede retrasar las obras, pero estamos muy satisfechos porque hemos salvado la masía», afirma Vila.

Aquest cop una masia s'ha pogut salvar gràcies a la lluita  dels propis veïns no pas per l'interès dels nostres representants que una vegada més havien s'havien tapat els ulls davant l'empenta expecual·litiva d'interessos particulars.

Actualment Can Fargues ha estat restaurada, diria jo que més que restaurada refeta . De l'antiga masia ha  quedat la forma general i la torre de defensa que és la part més antiga i valuosa de l'edifici i algun sostre, tota la resta ha desaparegut, s'han derruït parets, canviat entrades i construït estances noves, a la fi d'adequar l'edifici als nous serveis als que estan destinats. Si un edifici no es rendible es veu que no paga la pena conservar-lo, així van les coses.


                              Fotos de la visita realitzada a Can Fargues de Carme Martín




*Fonts documentals: Les masies d'Horta, de Desideri Díez, Rutes de l'aigua Horta Guinardó, de Carlota Giménez,FONT D'EN FARGUES Història i records d'un barri - Paulina Almerich, Carlota Ginménez i Teresa Morros. Web de l'Ajuntament, Crònica de La Vanguardia, Fotos del fons de Centre Excursionista de Catalunya sobre la masia catalana.


9 comentaris:

EL POU ha dit...

En el llibre Font d'en Fargues, gènesi, història i records d'un barri en 100 anys, hi ha la més completa recerca, publicada el 2006, que existeix sobre can Fargues. No cometo cap immodèstia citant una obra de la qual sóc coautora, perquè aquest apartat és obra d'una altra de les coautores, Paulina Almerich, que va fer un magnífic treball.

carme ha dit...

un bon llibre us el recomano.

Anònim ha dit...

Gràcies pel blog, m'alegra el día!

Informació sobre la parcel.lació dels terrenys de Can Pujol

http://www.coac.net/oficinaconcursos/index/barcelona/20130019/Annex_4b_Parte5.pdf

carme ha dit...

Moltes gràcies, coneixia les seccions dels plànols de la casa perquè el CEC els té en la seva col.lecció sobre l'estudi sobre la masia catalana.

ës molt interessant el qie m'has passat.

Anònim ha dit...

He trobat molta més informació, l'estudi complet de la masia de can fargas, a nivell genealógic, arqueólogic, plànols de tot tipus, etc:

http://www.coac.net/oficinaconcursos/index/barcelona/20130019/

carme ha dit...

des de l'ipad no els puc obrir, demà provaré amb l'ordinador
gràcies de nou

Anònim ha dit...

Voy a exponer lo que conozco de los origenes de la familia Pujol.

Juan Bautista Pujol, campesino, natural de la villa de Sitges miembro del Tribunal de la Inquisición, se casó con Maria Catalina. Sabemos que tuvo un hijo llamado Mariano y un hermano llamado Isidro, ambos constan como drogueros ejerciendo en Barcelona. Isidro tuvo un hijo llamado José. Por parte de Isidro y de José hay una de las sagas de drogueros importantes de Barcelona. Tienen baso mortuorio en Santa Maria del Mar.
Mariano Pujol consta casa comprada en calle Blanqueria a Paqual, adroguer, con fecha 4 de Abril de 1676, también consta censal hacia la Diputción de Barcelona de 3425 libras, que en los años 1698 y 1699 había cobrado una parte, pero su nieto José Pujol y Pujol todavía reclamaba.
Se casó con Maria Catalina Mora, ella viuda en primeras del notario Alomar. El matrimonio Pujol y Mora debió ocurrir en las últimas década del siglo XVII. Del primer matrimonio existió un hijo que procesó como religioso, del cual se arrastra un beneficio Eclesiastico por varias generaciones de Pujol.
Catalina Mora tenía dos hermanos llamados: Pere Mora, también droguero, e Isabel Mora, casada con José Sió, tendero de telas.
El hecho de casarse con una viuda era muy ventajoso, pues el novio no tenía que aportar “creix”, pues eso solo ocurre una vez. No he encontrado el testamento de su primer marido, pero si tenemos en cuenta que su profesión era notario, está claro que cuando menos, debió tener una buena dote.
Otra hija de dicho matrimonio Pujol y Mora fue Catalina, esta casó con Francisco Mascaró, así mismo droguero. Otro hijo fue Leopoldo, corredor de orella.
Mariano, conjuntamente con su hijo José y José March, tuvieron participación en el barco Santa Maria Misericordia. Mariano Pujol hace compras inmobiliarias importantes.
En El año 1725 compra censo sobre casa en calle Fonollar, en 1731 compra dicha casa. La casa en que ejercía el oficio de adroguer le pertenecía desde hacia tiempo, sin poder precisar la fecha de compra
Del matrimonio de Mariano y Catalina, nacieron, entre otros, José Pujol y Mora, este casó con Cayetana Pujol y Novell, él también droguero. Amplia el patrimonio comprando tierras de cultivo. En el momento de su muerte tiene una mercantil con José Boygas y otros.
La apertura del testamento de Mariano fue en 2 de Otubre de 1732.
José Pujol y Mora, años antes ya firma conjuntamente con su padre. Amplia considerablemente el patrimonio de la casa de Pujol.
Compró, entre otras “Can Pujol y Pujolet” (1735, 36, en subasta pública a herederos de Rafael Calceria, en la compra que hace el 20 de Febrero de 1736 ya linda por varios frentes con tierras compradas de Calcería), antiguamente “Çacosta”, mas anterior “Armengol”, de veinte mojadas.
En doce de Septiembre de 1737, con la compra de un censo en tierras de Sant Martí de Provensals a los Ardena, ya nos dice que linda con tierras compradas por Mariano Pujol que habían sido de Rafael Calceria. Con otra escritura firmada en 12 de Diciembre de 1738 al capintero Corominas, por el arreglo de la Torre Xica. En 7 Diciembre de 1738 hay otra escritura firmada por el campesino Serra, por plantación de árboles tanto en la torre xica como en la gran. Por tanto, sabemos que Can Pujol pertenece a la familia Pujol por lo menos desde esta fecha sin concretar exactamente por no haber encontrado la adjudicación de la misma.
Sigo, pues no me cabe. Julio-C. garcía (monacodebacardi)

Anònim ha dit...

Del matrimonio entre José Pujol y Mora y Cayetana Pujol y Novell nacieron:
José Pujol y Pujol, casado con Francisca March y Matas, de esta eran sus padres, José March y Maria Matas, mercader.
Cayetana Pujol y Pujol, casada con Francisco Clará y Vidal, platero, los padres de él fueron: Ignació Clará y Maria Vidal, también platero. Maria Pujol y Pujol, casada con Pau Anton Bertran Custó y Guitart, apotecario, hijo de Gaspar Bertran Custó y Maria Antonio Guitart, también apotecario. Mariano Pujol y Pujol, Pbro. Lorenzo Pujol y Pujol. Pbro. Pau Anton Pujol y Pujol Pbro. Gabriel Pujol y Pujol casado con Maria Vidal, corredor de orella. Francisco Pujol y Pujol casado con Francisca Ramoneda y Darrer. Maria Madalena Pujol y Pujol casada con Anton Darrer y Rigalt, droguero y comerciante.
José Pujol y Pujol consigue el titulo de ciudadano honrado de Barcelona en Octubre de 1760. Compra la casa de la calle Marcaders, calle Feixuras, y callejón de la Virgen de la Ajuda, en fecha diez y nueve de Septiembre de 1772, comprada a Mariano de Huerta, Arcediano de la Santa Iglesia Catedral de Barcelona. Dicha casa fue la culminación de las compras de importaicia dentro de la ciudad de Barcelona.
Compró en el Prat, el manso llamado “Martorella”, antiguamente “Raurich”, y mas antiguamente “Freixano o Freixer”, consistente en sesenta y una mojadas.
Del matrimonio de José de Pujol y Pujol y Francisca March y Matas, existió Maria Francisca de Pujol y March, quien se casó en primeras con Antonio de Casanovas y de Girona, en segundas con el militar Puig, en ambos matrimonios hubieron hijos. Maria Eulalia de Pujol y March. Cayetana de Pujol y March, casada con José Ravella y Nin. Raimunda de Pujol y March, casada con Clarassó. Ignacia de Pujol y March, casada con el militar José de Velarde. Madrona de Pujol y March casada con Pestiz. Maria del Remedio de Pujol y March. Olaguer de Pujol y March. Y el heredero, José Cayetano de Pujol y March.
José Cayetano de Pujol y March se dedicó principalmente a la explotación de su patrimonio y negocio.
Al igual que otros tantos burgueses que, durante la Guerra del Francés se quedaron en Barcelona, una vez entradas las tropas en la ciudad, después de la proclama de Bayona, sabiendo entre la élite, que el Rey había abdicado en su padre y pactada su retirada con Napoleón, (había abandonado su reino) después de la toma de Girona y proclama de Augirot, de haber dividido Catalunya en cuatro departamentos y haberla anexado al Imperio Francés, muchos buergueses arrastrados por el momento necesitan su cabeza mandante, y ven en el invasor su aliado para sus aspiraciones.
José Cayetano de Pujol y March, fue quien en plena ocupación francesa, hizo que El Diario de Barcelona se editara en Frances y Catalán, por primera vez había una publicación en catalán. José Cayetano de Pujol, al igual que unos cuantos Burgueses privilegiados, fue tildado de afrancesado. Creo que durante ese periodo se podría considerar el nacimiento del“Protocatalanismo”, surgiendo en un mal momento, motivo por lo que pagó carísimo su osadía. De todas formas, este personaje merece dedicársele mayor investigación.
Sus últimos años fueron un tormento, según nos relata en su testamento. Intenta dejar bienes a su criterio, pero como le son dados por primogenitura y con fideicomiso, los recupera su hermana Francisca y pasan a formar parte en la casa de Casanovas.
Saludos, Julio-C. García (monacodebacardi)

Toni Selva ha dit...

El meu pare, nascut l'any 1915, era molt afeccionat al "bel canto". Sempre m'explicava que passada la guerra, va fer estudis de cant a Can Fargues, perquè la família que hi vivia eren mecenes i molt afeccionats a l'òpera i l'ajudaren a seguir estudis de tenor. Va arribar a cantar en algún teatre i en alguna emissora de radiodifusió. De Can Fargas parlava sempre de la Sra. Margarita i d'una tal "Ofelia", que era de la familia; potser la filla. Encara conservo alguna fotografia del meu pare cantant a Can Fargas, als jardins i assistint a alguna vetllada musical organitzada per la família. Crec recordar que primer de tot aquesta familia vivia a Can Basté, a Vilapiscina, i després es van traslladar a Can Fargas.