diumenge, 31 de juliol de 2011

CAN DON JOAN

Fa fredad pensar com pot ser possible que edificis com el del que avui parlem, hagin desaparegut sense deixar-ne cap rastre físic que posi de manifest el que un dia van ser, com si no haguessin existit mai, és més, sinó fos per les fotografies de finals del segle XIX i els escrits del Baró de Maldà i de Francisco de Zamora, es podria dir que pot ser Can Don Joan i la seva grandesa, van ser fruït d'una llegenda de l'època

No existeixen moltes dades sobre aquesta casa senyorial que estava situada entre en que ara són els carrers Marquès de Castellvell i Porto o Oporto a Horta, a tocar del barri de la Clota.

Situació aproximada de la masia de "Can Don Joan"


En els seus inicis l'edifici era un mas més de la contrada conegut segons sembla sota el nom de Mas Castellar. Més tard, quan li van donar la magnificència i presència que  pot constatar-se en les fotos adjuntes i degut a la importància del nou propietari Joan Descatllar, al mas se'l va conèixer sota el nom de “Can Don Joan” i finalment pel de  ”Casa noble de Cruylles”. 
Una casa rebia la consideració de "noble", quan corporativament incloïa en una mateixa família diferents persones que rebien llinatges o dinasties nobiliàries, d'una manera similar a com es designa a les cases reials.
En la societat preindustrial, la casa feia referència a una família que no tenia que ser necessàriament noble. La casa de camp és la que es considerava l'origen d'una família noble,  era una signe de distinció. L'estimació social sempre ha estat un element important en totes les societats, la diferència entre els que eren nobles o cavallers per casa o per sang o en ennoblits d'una manera recent; també existia una noblesa d'espasa i una altra que era la dels alts funcionaris públics, tal com jutges o notaris.
De fet tot el que coneixem en relació amb aquest casa noble és mitjançant les cròniques de Francisco de Zamora i del Barò de Maldà.

Fotos del CEC. Diverses imatges de "Can Don Joan", segurament fotos de principis del segle 20

El primer descriu Can Don Joan amb aquestes paraules:

La casa de los Nobles de Cruïlles de Barcelona, que fué antes de don Juan Descatllar, se llamó antiguamente Manso Castellar. Hàllase edificada un tanto más abajo de los empiteotas de La Clota, a la parte de Oriente y és una de las mejores del término, así en fábrica como en património, Tiene unida a sí una huerta y un hermoso jardín, con mucha variedad de árboles frutales y grande abundancia de agua perenne para su riego y povisión de las oficinas, así en la habitación de sus parceros. Tenia una torrre antiguamente molino harinero
  • *El marquesado de Besora es un Título nobiliario concedido por el Archiduque Carlos, el 01 de abril de 1698, a favor de don Narcís Descatllar i de Sarriera, señor de Besora, Catllar y Rocabruna.

    Nació el primer marqués en 1626 hijo de don Luis Descatllar i Desbac. Fue Protector del Brazo Militar y convencido austracista. Así, nueve años después de que le fuera concedido el marquesado de Besora se le otorga el título de Gentilhombre de Cámara y además se le nombra
    “Mestre Racional” y “Batlle General”. Todo el mismo año, que fue, además, el de su muerte.

    Tras la desaparición del primer marqués de Besora le sucede en el Título y en el resto de las dignidades que ocupaba, su hijo don Joan Descatllar i de Cartellà.” 1758-1803.
Joan de Descatllar i de Cartellà ( ? –1766)
"Sucedió a su padre, Narcís, en el título y en el resto de dignidades. En 1705 sirvió como capitán en el ejército austracista. En abril de 1706 fue nombrado ayudante general del archiduque Carlos. El 18 de agosto de 1707, con motivo de la boda del archiduque, se le nombró gentilhombre de cámara, además de mantener el cargo de batlle general de Cataluña, que había ejercido su padre. Con motivo de la llegada de la emperatriz Isabel a Mataró, en 1708, Joan de Descatllar formó parte del séquito del archiduque que fue a recoger a la emperatriz en Barcelona. En 1710 estuvo en el campo de batalla como ayudante real y pidió permiso al archiduque para enterrar al marqués de Gironella en la iglesia de Almenar. En 1711, Carlos, coronado emperador en Frankfurt, le eximió de sus cargos. En 1713 fue gentilhombre de cámara de la emperatriz y intervino en un suceso extraño, justo antes de la partida de Isabel hacia Viena. Joan se encargó de ir al convento de la Merced de Barcelona a comprobar que la estrella que se veía detrás de la imagen de la Virgen no era un milagro, un presagio y una señal de que la emperatriz no embarcaría, sino una reverberación de una luz que había en el presbiterio a la derecha del altar. En 1713, pues, se fue con la emperatriz hacia Milán y Viena, donde la sirvió como gentilhombre de cámara. Murió sin descendencia en Viena, el 21 de octubre de 1766". (del Bloc Osona 2014)
És a dir, que el nom de Can Don Joan , segurament li va venir per el propietari de la finca a principis del segle XVIII, Don Joan Descatllar i de Cartellà, que era tot un Gentilhome de Càmera, Mestre Racional i Batlle General, a més de Marquès de Besora, no era pas qualsevol persona el propietari de la finca d'estiueig situada a Horta.

El Baró de Maldà conegut per les seves cròniques, conta en el dietari que escriu sobre les seves excursions des del “Col·legi de la Bona Vida”, o Can Sitjar, propietat del seu oncle (situada en el que ara és la Plaça de Virrei Amat), fins a la finca de Les Garrigones (Can Travi Vell) a Horta, com s'aturava a Can Don Joan i saludava la que aleshores era la seva propietària donya Manuela de Cruylles (cap finals dels segle XVIII), car hi passava sovint de camí a casa indicada:

“Hem pujat als aposentos i vist a la Sra. donya Manuela Cruyllas que ha ensenyat l'oratori amb un quadre, pintada molt antiga la imatge de Maria Santíssima de Montserrat, que amb la muntanya i Monestir molt poc se figurava àdhuc treient-se-la. Hem estat desprès a la cuina ben provista de tot lo necessari i de tot quant pot arribar l'economia d'aquella senyora, tota ella conveniència”.

"Antes de tornar-nos-en a la torre ia eren tres quarts d'una hem entrat a baix a veure la premsa d'oli... los passeig de dintre sa horta tancada amb peret...l'amenitat entre tants arbres en altres camins....era passeig deliciós. I amb la vista de tantes cases d'Horta...muntanyes, boscos i planures eren no menys agradables objectes amb tanta aigua corrent i de la cascada a un gran safareig amb alguns peixos i de prou grossos...

….aquelles rases de vinyes no despullades de sos pàmpuls si que dels raïms. Hisenda de gran profit...per recrear-s'hi amb lo gust d'aquells fruits, tant de vinyes com en varis arbres fruiters, verdures... torre i hisenda ben regalada d'aigua que mana de ses fonts i d'aquella gran cascada que llença a un gran i fondo safareig amb peixos davant la torre..”

Cap a finals del segle XVIII,  segle del qual parla el Baró, era el segle en el que regnava el barroc, art que a Catalunya arrelà molt profundament: la masia va guanyar en sumptuositat que es manifesta en el dibuix de les seves façanes i amb elements ornamentals tals com ferros, esferes i balustrades.

Can Don Joan, al fons a l'esquerra es veuen les torres de Can Gallart

Comença l'esgrafiat de primer geomètric i desprès florit i carregat que fa les delícies de les façanes. De façanes esgrafiades hi havia en l'època unes quantes a Horta:  Can Querol, Can Sangenís, Can Masdeu i la pròpia Can Don Joan, la qual a més, disposa  en el primer pis de dues terrasses amb balustrades i esferes.

D'aquesta casa tan excepcional i de tanta importància històrica, no en queda pas res. A mitjans del segle vint, poc més que unes poques parets un pont sobre la riera i el seu mirador.

I seguint amb la provada descurança de les nostres administracions, ni un mal carrer on situar la seva  existència en la història recent.

Vista d'Horta des del mirador de Can Don Joan en 1953, del que queden més que unes poques i parets

  • Francisco de Zamora Peinado " Siguió la carrera judicial, y a los 28 años, en 1784, ya era alcalde del crimen en la Audiencia de Barcelona; más tarde fue oidor; desempeñando este último cargo persuadió al matemático Manuel Poy i Comes a que publicara su Llave aritmética y algebrayca (Barcelona: Francisco Suriá, 1790). En 1791 fue nombrado fiscal de la Sala de Corte en Madrid y en 1795 miembro del Consejo de Castilla. Fue un escritor ilustrado que dejó varios Diarios manuscritos de sus viajes a fines del siglo XVIII por Andalucía, Marruecos y Cataluña; éste último fue importante sobre todo por los numerosos datos que acopió en él utilizando un cuestionario, datos que fueron utilizados más tarde por otro destacado viajero.
  • Rafael d'Amat i de Cortada: Barcelona 1746-1819, conegut popularment com a Baró de Maldà fou el primer Baró de Maldà i de Maldanell. Membre d'una família integrant de la petita noblesa barcelonina, Rafael d'Amat i de Cortada passà a la posteritat per ser l'autor d'un immens dietari en 60 volums, mantingut pràcticament sense interrupció del 1769, fins a la seva mort al 1819, que duu el títol de Calaix de Sastre, i del qual només han estat publicats fins ara fragments recopilatoris malgrat la importància indubtable que té com a document literari i sobretot històric, considerant-se un dels textos més importants de la narrativa catalana escrita entre el segles XV i XIX. Inserit en la literatura popular, el Calaix de sastre és considerat un precedent del costumisme i del periodisme locals.

* Fonts informatives : Els llibres EL QUE ÉS I HA ESTAT HORTA i MASIES D'HORTA de Desideri Díez.


5 comentaris:

Mª Trinidad ha dit...

Fantàstic i meravellós post, i ben detallat tot i minuciós és molt bonica la teva història, m'agraden les masies i el rural i ara que sóc gran més encara i el que no hi ha dubte és com ha canviat Barcelona!
Et felicito estic veient post teus més antics i són divins em quedo enamorada.
Moltes gràcies i una abraçada Carme de Mari Trini

carme ha dit...

pretenc que les persones s'ho passin bé i s'apassionin per les nostres coses més properes a la fi que en tinguin una millor cura, normalment el que coneixes t'ho estimes i si tu estimes procuraràs que duri. A veure si el que ens queda ho mantenim com un tresor i no torni a passar com el que va passar amb Can Don Joan.

una abraçada

Montserrat Bueno Boada ha dit...

Fa fredat pensar com pot ser possible que edificis com el del que avui parlem, hagin desaparegut sense deixar-ne cap rastre físic .....COMPLETAMENT D'ACORD.......tot i que a mi em posa filosòfica i em fa pensar...DE PROFUNDIS...jajjajaja

miguelitro ha dit...

No l´havia llegida aquesta, Can don Joan sempre m´ha atret per la seva presència, encara imponent, en un lloc que devia ser molt ric de vell antuvi, en quant a història i aigua, i pel seu bonic conte d´esplendor i riquesa malt amagada al seu temps, d´aquestes històries a prop tan sols tenim Can Fontanet, el Col.legi de la Bona Vida, Can Gallart i el Palau de les Heures, no sé si inclouries també Can Glòria?

carme ha dit...

can Glòria sense cap dubte era una gran casa i els seus jardins eren fantàstic, encara que no arriba a la categoria dels de la finca del Marquès d'Alfarràs al Laberint o , posteriorment can Gallart