dimecres, 25 de maig de 2011

LA FONT DEL CUENTO, ELS COLOMARS ...

Sóc na Carme Vinaixa i Caldentey,  vaig nèixer al Guinardó, tinc molts bons records de la meva infantesa, i en aquest escrit explicaré algunes de les vivències que vagi tenir amb el meu avi Miquel.


Casal Felicitat - fons Mestres

Cases de la família Caldentey - Fons Mestres
L'avi amb alguns dels seus molts nets - Fons Caldentey
Jo vivia podríem dir a la mateixa casa de l'avi ja que les dues cases es comunicaven per una porta interior  entre elles.

Recordo l'avi amb els seus bigotis. Sempre quan sortíem a donar un vol agafava un bastó, anàvem a la font del “cuento” (la veu popular li va donar aquest nom perquè les parelles hi anaven per festejar) a buscar aigua i moltes vegades ens acompanyava algun gos, ja que era caçador i en tenia varis.

Parc del Guinardó



M'agradava molt anar amb ell, jo, la garrafa, el basto i el gos, i xino-xano cap a la font; era una camí molt bonic donat que la font està al parc del Guinardó on l'entorn és molt agradable.

Font del Cuento a principis del segle XX

En arribar la gent havia posat les seves garrafes en fila. Nosaltres hi afegíem la nostra i esperàvem fins que ens tocava el torn. Llavors tothom es coneixia i petaven la xerrada, de mentre, jo jugava per l'entorn, quant tocava el torn a la nostra garrafa l'omplíem i a vegades en quedàvem una estona més, i preníem el retorn cap a casa l'avi , jo, el gos i el bastó. i la garrafa naturalment, era un ritus que repetíem sovint.


Colomar de l'avi - Fons Mestres
A casa de l'avi hi havia un colomar pler de coloms missatgers: recordo l'escala que pujava al terrat, a dalt de tot  hi havia una trampeta que s'obria i comunicava amb el colomar, quant arribàvem a em semblava que tocava al cel, era  molt emocionant!, m'ensenyava els nius, els coloms i colomins.

També n'agafa un o dos i els deixava  anar, mentre jo veia marxar els coloms lluny, lluny, fins que es perdien a l'horitzó. Sentia ronronejar les aus, i m'agradava veure els petits, els abeuradors i menjadores que eren com un espècie de càntirs ovalats en forma de pera amb uns forats; estaven fets de fang, l'avi els netejava i posava en ordre.

Galeria de casa l'avi- Fons Capellades
M'agradava estar all dalt amb ell, era com si en aquells moments estéssim aïllats de tot i de tots.

Quant acabava  la feina, tornava a obrir la trampeta, que per a mi era com  la  frontera del colomar i la casa, i poc a poc  amb molt de compte per no caure anàvem baixant, a vegades es parava al terrat on hi tenia conills i gallines revisava que tot estigués  en ordre i tornàvem a casa.

Quan ell creia (no recordo el temps que passava), que era l’hora del retorn dels coloms, tornàvem a pujar al terrat i veiem venir de lluny els coloms, els coneixia perfectament, em deia a cau d'orella mira els veus allà lluny, ja tornen cap a casa, els obria el niu i tranquil·lament es posaven a dins. És una de les vivències que recordo d'una manera molt especial.

També recordo que, quan em posava malalta i no anava a escola, m'agradava que vingués a veurem, s'asseia al meu llit, i m'explicava històries de Mallorca, ja que era mallorquí i el petit de 16 germans, molt mogut i entremaliat . M'explicava que li agradava passejar-se pel voladís de la Catedral de Palma, i ja us podeu imaginar l'ensurt dels que el veien.

Ja us he dit que era caçador, i els dies de cacera, al matí hi havia un batibull de gossos i caçadors que despertava tota la família, anaven a Montsó i Talamanca és el que jo sentia parlar.

Quant tornava portava conills i perdius  la iaia Francisca els cuinava i ha menjar s'ha dit.

Recordo que netejava les escopetes i m'agradava veureu, els cartutxos que es posava a la cintura amb unes bosses per posar-los, eren marrons i al cap de vall daurats.


Un altre de les facetes de l'avi era la música , era baríton cantava molt bé feia els solos en el cor de l'església de la Mare de Déu de Montserrat. A casa assajava i el sentia cantar , molts cops m'asseia al seu costat a la galeria i treia un cançoner i m'ensenyava cançons i cantàvem junts, una de les cançons que recordo era  La  Taverna d'en Maiol, que deia així.

A la taverna d'en Maiol s’hi riu i s’hi canta
a la taverna d'en Maiol una entre donzella i en surt com Déu vol.

A la taverna d'en Maiol hi hagut punyalades
a la taverna d'en Maiol diuen que eren quatre contra un home sol.

En aquells temps el barber venia a casa a afaitar l'avi, recordo que treia una navalla molt gran i l'afilava bé amb un estri, primer amb una brotxa l l'ensabonava bé i després l'afaitava , com que la navalla era molt gran sempre em feia por que li fes mal.

Segur que hi han moltes més anècdotes més per explicar, ja que era tot un personatge.
 
Va morir un 19 de Gener a l'edat de 94 anys.

Aquests són records d'un Guinardó que ja no existeix però que malgrat tot viu molt present en la nostra memòria col.lectiva.

Carme  Vinaixa i Caldentey



*Si voleu tenir una idea de com era la vida al Guinardó entre els anys 20 als 50, només heu de llegir el llibre "El sr. Joanet de Guinardó", escrit de Carles Sindreu i Pons. El podeu trobar a la Llibreria Rocaguinarda del barri del Guinardó.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Estimada cosina Carme:
De l'avi Miquel també tinc algún record, no tan com tu que vivías al costat, pero deu ni do.
Vaig está malalt i al lit per un tormell fotut de jugá a basquet i cada tarde venía a veurem i allá només parlaba ell, deixan desgraná anecdotes de la seva infantesa i no tanta infantesa, els Caldens sempre ens han agradat les dones i suposo que aquet do ve d'ell, ja que anécdotes sortían com bolets, ja era molt, molt gran i tenia ganes d'explicar
Be Carme molt be el teu escrit
Juani.
La font del cuento es diu així per que queia un rajolinet tan petit que teníes temps d'explicarne un. Després de la guerra i amb les rextriccions tot el barri estaba allí