dimarts, 22 de març de 2011

TORRE GARCINI - quelcom es mou en el desert





Quelcom es mou en les consciències dels veïns del barri. 

¿Ens podem permetre perdre una part més del nostre paisatge cultural i  històric?.

¿Ens podem permetre perdre aquest petit pulmó natural, aquest oasi on la natura  ha fet estada i s'arrapa a les parets i arbres per voler-se-hi quedar?.

El nostre barri s'ha convertit en un munt de cases arrapades les unes a les altres. Cases de pisos que tapen el sol  als pocs jardins interiors que es donen la ma a la part de darrera,de les escasses cases baixes que encara ens queden. 

Uns carrers més aviat estrets, que no tenen arbres en un 80 per cent dels casos, en una Barcelona que quasi bé tots els carrers en tenen. Cotxes que s'hi amunteguen , que no tenen on aparcar, que es pugen a les voreres de les aceres per mirar de guanyar lloc al carrer i prendre-li al vianant.

On les places es conten amb els dits de les mans, amb un sol parc a munt de tot de la muntanya, amb carrers costeruts enemics de les persones amb una certa edat o de mobilitat reduïda.

Només els veïns tenim en les nostres mans fer pinya per oposar-nos a que desapareguin  les poques evidències que queden de l'antic Guinardó, és hora que les persones, que les associacions de tota mena facin pinya al voltant de la idea de salvar en el possible el que és patrimoni de tots:

  • Torre Garcini . (en mans de la inmobiliaria Núñez i Navarro en tractes amb l'Ajuntament per mirar d'arribar a un acord)
  • El Seminari, a munt de tot de l'avinguda Mare de Déu de Montserrat, una finca enorme amb un gran jardí que s'ha posat a disposició de l'Ajuntament.

Aquests són els principals motius de lluita ara mateix. El primer perquè sinó ens movem ràpid i no fem força és el que està més en perill.

El segon perquè no li donin altra utilitat que la que els amos de la finca volien quan la van donar a l'Ajuntament. No volem rebaixes.

Ara mateix el panorama  que tenim és el que es pot veure en el gràfic de més abaix: en vermell les masies que encara resten dempeus, en negre les que ja han desaparegut, com podeu comprobar és poc el llegat que ens queda i ens cal conservar-lo: