diumenge, 27 de febrer de 2011

QUIMET d'Horta

video



Un dels punts més típiques d'Horta és a no dubtar, el Bar Quimet de la Plaça d'Eivissa. Un bar que des de que es va fundar en 1927 encara subsisteix i manté alguns dels tocs més característics d'aquella època. El local és una barreja entre ahir i l'avui, un establiment, que malgrat haver sofert tímides reformes, continua essent un cafè casolà de la barriada situat en el lloc més neuràlgic del barri.




Sempre està molt concorregut i durant el dia hi passa una gran diversitat de clients. Els assidus que desdejunen i els del cafè diari de la tarda, també hi ha aquell client ociós passavolant que busca distreure's, el que té pressa i aquell que no en té tanta, qui vol fer us del telèfon públic (avui amb els telèfons mòbils són els que menys) o per trobar-se amb algú, o simplement per comprovar i comentar els resultats esportius, també hi ha qui manipula màquines escurabutxaques i finalment qui simplement llegeix el diari, tot bevent el que ha sol·licitat.

Tal com hem comentat abans, el bar es va inaugurar l'abril de 1927. Va seer construït per Quimet Carlús i Rosa Not Vilà, en la Plaça d'Eivissa cantonada Rajolers. El local el van llogar a Joan Puigbó. A la inauguració hi va anar molta gent que es sentia atreta pel nou local i la novetat que representava que hi hagués una pianola elèctrica instal·lada perquè els clients escollissin la música que volien escoltar tot accionant el botó de selecció corresponent.

En Quimet i la Rosita eren un matrimoni plenament dedicat al seu establiment, del qual en tenien molta cura a la fi que els clients es sentissin a gust, per tant, a primera hora tot feia olor a net i a cafè calent.

En el bar Quimet hi havia un lloro molt popular al que deixaven en llibertat i que tenia molt males pusses amb tothom que duia sotana, als qui digia paraules molt poc agradables de sentir. També va aprendre a reproduir el so del xiulet que feia marxar al tramvia i més d'un cop el conductor va seguir els que semblava que era l'ordre de sortida i que només proveia d'en Juanito, que així s'anomenava el lloro.

El lloro Juanito era tota una icona del local on hi va estar durant molts anys fins que algú que no li tenia massa afecte, sembla que li va cremar la llengua amb una cigarreta, el pobret estava tant  fotut i els seus amos el van dur al Parc de Barcelona a li fi que se'n fecin càrrec i allà degué morir, no sabem quan.

Avui dia el local recorda en Juanito per amb un lloro de cartró pintat  que penja en mig del local.


fotos del WEB del Bar Quimet




Així va néixer el que seria el bar més popular del poble, l'immortal bar Quimet. L'actual propietari del bar és en Jaume Jalmar i l'ha sabut conservar d'una manera intel·ligent des del maig de 1955, data en la que el va llogar.

Ja al final de la seva vida la Rosita (va morir amb més de 90 anys), no va deixar mai de freqüentar el bar amb les seves amigues i recordava l'època llunyana de quan els seus pares eren els cafeters de l'antic Ateneu de la Plaça Santes Creus, quan ella només tenia 9 anys. També com, desprès, la seva mare Emília Vila, va obrir una bacallaneria en l'antic mercat de la Plaça Eivissa, que amb els anys va passar a càrrec de la seva germana Pepeta. També recordava quant només amb 10 anys, ja anava al Born de Barcelona a comprar les caixes de sardines a la fi que la seva mare les pogués vendre a la parada.


* Informació extreta del llibre Gent Popular d’Horta. De Mingo Borràs.