dissabte, 29 de gener de 2011

TORRE GARCINI (III part) - Una mica d'història



video
                                                
                                       Breu explicació de la història de la masia de Torre Garcini


Breu Biografia del que fou propietari de Torre Garcini extreta de L'ENCICLOPÈDIA CATALANA

Heretà les afeccions històriques i bibliogràfiques de la família. Llicenciat (1906) en filosofia i lletres, fou un dels millors deixebles de Rubió i Lluch als Estudis Universitaris Catalans.

  
Contribuí a organitzar l'exposició del llibre català al Primer Congrés de la Llengua Catalana (1906); fou secretari-redactor a l'Institut d'Estudis Catalans (1907); acompanyà Rubió i Lluch a Itàlia i a Grècia (1909) i després aprovà a Madrid les assignatures del doctorat. Pel gener del 1911 fou pensionat a l'Escola Espanyola de Roma, organitzada per la Junta de Ampliación de Estudios i l'IEC, on hi havia Josep Pijoan de secretari. Hi restà fins a l'estiu del 1913. L'estada a Roma fou decisiva per a la seva formació i la seva vida. Retornat a Barcelona, l'any 1914 fou nomenat adjunt de la Biblioteca de Catalunya, on es trobà en el seu element. Es dedicà especialment a la secció de documents històrics, i l'organitzà, però també destacà en les seccions de llibres impresos i manuscrits. Per encàrrec de l'Institut d'Estudis Catalans féu, el 1915, una missió de recerca, amb Jordi Rubió, a l'Arxiu Capitular de Tortosa; l'any 1917 es doctorà a Madrid i fou nomenat professor de l'Escola de Bibliotecàries de Barcelona

Una de les promocions de l'escola de bibliotecàries
                                                 
  i l'any següent entrà a la Secció Històrica de l'IEC. Succeí Eugeni d'Ors a la Secretaria General de l'IEC i des del 1923 representà aquest amb Nicolau d'Olwer a la Unió Acadèmica Internacional. Des del 1924 pertanyia a l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Compensà la malaltia (1930) que seguí a un període d'inquietuds familiars i a la mort de la seva muller i col·laboradora, i es reintegrà a l'Institut i a les reunions de l'UAI. La Guerra Civil de 1936-39 posà a prova la seva eficàcia com a bibliotecari. Era pròxima la fi de la lluita quan caigué mort al carrer, tornant de l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Col·laborà des de jove a les revistes catalanes i també a la "Revue Hispanique" i als "Cuadernos de Trabajos" de l'Escola de Roma i redactà molts articles per a l'Enciclopedia Italiana Treccani. Arnau de Vilanova, Ramon Llull i Dante Alighieri foren els temes principals del seu estudi, els quals alternà amb l'ocult treball de revisió i redacció d'índexs de molts llibres on no surt el seu nom. Cal esmentar entre els seus estudis sobre Arnau de Vilanova: una col·lecció de documents que no terminà (1909-12), La marmessoria d'Arnau de Vilanova (1923), l'edició de Confessió de Barcelona (1921) i del text català de la Informatio beguinorum. Sobre Ramon Llull: El manuscrito Ottoboniano (1914), la tesi Los catálogos lulianos (1918), Poesies (1925) i diverses recerques de bibliografia, entre les quals ha restat inèdit el catàleg dels manuscrits lul·lians de Roma. Tenen molt de relleu les cròniques sobre Arnau de Vilanova i Ramon Llull als volums VII-VIII de l'"Anuari" de l'IEC. Treballà molt sobre Dant i fou professor de literatura italiana a la Universitat Autònoma de Barcelona. Com a treballs de recerca bibliogràfica cal esmentar els dedicats a la biblioteca Dalmases (1916), a Jaume Caresmar (1918), a l'Arxiu de Tortosa (1920), a les publicacions de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1933), i els reports a la UAI i al Comitè Internacional de Ciències Històriques.


2 comentaris:

e080 ha dit...

"Era pròxima la fi de la lluita quan caigué mort al carrer, tornant de l'Arxiu de la Corona d'Aragó.... "

Tan enigmática frase sobre la muerte de Ramon d'Alos ha despertado en mi el interés por saber mas. ¿Asesinato? ¿muerte natural?


Encontré un enlance donde se puede leer integra la biografia de Ramon d'Alos

http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000040%5C00000072.pdf


"El dia 9 de febrer de 1939 al migdia, Ramon d’Alòs va anar a veure el seu amic Ferran Valls i Taberner, que havia entrat amb els vencedors, havia recuperat la direcció de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, havia renegat del catalanisme i donava per acabat l’Institut. Alòs hi va anar en recerca d’ajut i consell prop
de qui continuava sent un amic. Van sortir de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, al costat de la Catedral, i van arribar tot passejant al domicili de Valls i Taberner,
prop del Cinc d’Oros. No devien ser gaire favorables les perspectives derivades de la conversa atès el que passà a continuació. Després d’acomiadar-se de Valls, Ramon d’Alòs estava esperant al carrer de Còrsega l’autobús que havia
de dur-lo al Guinardó, quan va caure a terra fulminat. Al cap de pocs minuts moria en una clínica propera. Tenia cinquanta-quatre anys"

En este otro enlace hablan de su estirpe familiar, los Moner, y en concreto de su hermano Ignaci;

http://www.pepenerin.net/Baselga3.htm


"Ignasi d'Alós y de Dou se encontraba como monje en El Pueyo al depender éste del Monasterio de Montserrat; salvó la vida al trasladarse a Italia durante la Guerra Civil española. En su antigua casa de Fonz permanecen algunos fondos de interés y otra parte fueron quemados allí mismo durante la Guerra Civil"

carme ha dit...

res d'especial, feia molts anys que estava malalt i molt delicat, suposo que el canvi de postura de l'amic el devia afectar i li va fallar el cor, en fi coses que passen o que no haurien de passar. Gràcies per la teva aportació.